SOBRE LES SEGUIDILLES DE CARCAIXENT

Aquest món tan manit del folklore depara sovint alguna sorpresa que si més no resulta de vegades indescriptible. Sobre la troballa d'un ball per seguidilles, cosa extraordinària pels pocs exemplars conservats en teoria per la seua antiguitat, a Carcaixent ens va donar noticia En Fermín Pardo Pardo. En seguir la pista fins les dones que l'havien ballat, vam trobar a les germanes Cuello, Maria Teresa i Matilde, antigues balladores de la Sección Femenina Carcagentina que l'havien aprés de manera mimètica en alguna activitat de l'associació. Així es van presentar a sa casa Xavier Gregori, Salvador Mercado i jo mateix. Elles mateixa ja havien contactat amb un dels antics sonadors de la rondalla per tal que els tornés a sonar l'antiga melodia, cosa que amb molta facilitat es va enregistrar. Jo, ja amb anterioritat, havia estat fussant amb els paperots que la vella Maria "la Barraleta" ens va donar i en un dels paperots s'hi podia llegir : "Seguidilles carcaixentines", per la qual cosa ja anàvem amb la mosca darrere l'orella que podiem aconseguir alguna cosa.

Després de diverses visites a casa de Maria Teresa Cuello del carrer de Sant Roc, vam poder enregistrar en video aquest ball. Aquestes dones ens van ensenyar un ball que no s'ajustava fidelment a l'estructura clàssica de les seguidilles, pareixia més una recialla que s'havia adaptat per al ball. Elles mateixa executaren la tornada i les diferències, 5 en total, puntualitzant que la denominada com a pas plà era obra d'elles mateixa i que van afegir també una passada del ball de valencianes. Així doncs, la primera i segona diferència eren i són les que actualment executem, la tercera és la coneguda com a pas plà (que les germanes vam posar), la quarta és una passada clàssica de valencianes (puntes) i la cinquena és la suma de les dues primeres. També s'adonarem que la lletra repetia solament les dues primeres frases de la cobla de seguidilles, les quals es repetien fins acabar la cobla:

Seguidilles carcaixentines

són les que ballen

Són les que ballen

són les que ballen

són les que ballen

Seguidilles carcaixentines

són les que ballen.

Les germanes Cuello en una de les últimes visites van cantar-nos la versió que actualment realitzem, és realitza l'avis o dues primeres frases, es deixen quatre temps, es torna a repetir, tornen a deixar quatre temps i segueix la cobla. Aquesta versió em va pareixer la més ajustada per al ball, doncs podia ser ballada i no alteràvem en excés allò trasmés.

Al poc temps es realitzava a la veïna població de l'Alcúdia una espècie de festival on el grup amfitrió "El Bolero" va interpretar una restauració de la peça, crec que amb ajuda d'En Fermín Pardo. En ella ajustàven el ball i el cant a la mesura clàssica de les seguidilles tot i llevant part de la frescura i el més important la part història i recognoscible per a les antigues balladores de les seguidilles carcaixentines.

Està clar que cada ú pot fer el que vullga, i interpretar aquest o aquell ball d'una o altra manera, però sovint em molesta:

-per què s'ha de fer unes seguidilles com en el segle XVIII, si es sap que aquestes seguidilles trobades a Carcaixent no ho són. És igual que els que passen una cosa per antiga, si no és antiga doncs no és i ja està.

-Qui diu que antigament totes les peces folklòriques seguien els cannons musicals. Si es sap que el folklore ha passat d'uns a altres sense tindre quasi idea de la teroria musical, per què volem llevar eixa característica? El quadre de balls populars de Simat de la Valldigna i Corbera al segle XX són dirigits per persones que no tenien ni idea de música.

i torne a dir sols em molesta que es retoquen peces en excés. Per a mí aquestes seguidilles no es feia falta res més que intentar ajustar el ritme( tenint en compte també que sovint és impossible), i no intentar fer unes seguidilles com si "fueran del siglo XVIII".

Torne a recalcar que no tinc res en contra cap a la gent que estic nomenant, però m'agradaria que servia per tal de reflexionar sobre la injerència en peces que més o menys han estat replegades "tal qual".

I ara tot em podreu dir: però si no està reglat com es podrà ballar i interpretar, i jo conteste doncs: com sempre, amb eixe aire tradicional lliure i sovint espontani que fa guanyar gràcia i perdre "empaque" en una societat que es vanaglòria en la musealització de gran part de la nostra cultura. I com diu una persona que estime molt:

"Primer ho desfem i després ja ho farem de cartró-pedra, per a fer un parque temàtico".

Sovint el caràcter valencià ens fa més papistes que el papa, més folklòrics que el folklore, i més burros que tacó.