SOBRE LA "RESTAURACIÓ" DE PECES II

Si bé en l'anterior entrada no esmentava, o ho feia de passada, el paper dels dirctors, caps de grup o mestres de ball, ara si que esmentaré com sempre al meu parèixer està aquest món folklòric.

Dins del panorama general de les agrupacions valencianes folklòriques, la pràctica generalitat de grups tenen a un cap, director o mestre que es dedica a l'ensenyança de balls que es preparen generalment per tal de cumplimentar un expedient ben magre i que té amb la actuació local el fet més destaclable. Cal veure ací com sovint falta gust i capacitat per tal de mostar decentment el treball que realitzen. No vull nomenar ningú però sempre es poden fer presentacions més adequades a l'acte, ensenyar els balls més adequats per a la capacitat dels interprets i aconsellar o cercar millor les peces d'indumentària que vestiran. Aquestes agrupacions solament interpreten peces ja conegudes del nostre patrimoni folklòric del qual hi ha unes 20 peces que es repeteixen en unes i altres agrupacions.

L'altre gran bloc, és aquell on els directors o mestres viuen d'una manera més personalitzada i personalista el moviment folklòric. Cerquen als arxius, realitzen treballs de camp, parlen amb alguns i amb altres...però tots tenen un àura egoista, sovint massa personalista que porta a desqualificar el treball dels demés. Sovint a un caràcter potencialment complicat (els d'aquests mestres) es junta algun problema de tipus psicològic (en el millor terme de la paraula) que els porta sovint a no saber ni encaixar crítiques ni respesctar el treball dels demés.

Jo mateix he sigut objecte de crítiques, sovint banals i sense trellat, però d'altres positives i encoratjadores que fan que a poc a poc millore, que fan veure les coses des d'un altra perspectiva o si més no tindre en compte altres visions. També massa a sovint els zels o les ganes de figurar i "ser el primer" comporta un magre resultat.

Parlant l'atre dia a un folklorista reconegut i el qual sempre l'he tingut com a bona persona i millor treballador del nostre folklore, en ser preguntat sobre l'aparició de diferents versions d'un mateix ball o dansa em va contestar que quantes més millor. En un primer moment no vaig comprendre-ho però passat un prudencial temps de reflexió vaig entendre i comprende allò que m'havia dit, si bé observe llastimosament com gràcies a els enemisguismes-amiguismes no podia dur-se a efecte. La meua reflexió venia a detallar-se en la següent idea, si hi ha més versions, més possiblilitats de conservació es té, el problema és que ni es conta tota la veritat (que a alguns de nosaltres se'ns demana constantment mentre que altres poden fer el que vullguen saben i tot que inventen i recombinen peces) ni la gent està preparada per escoltar-la. per que ara penseu a gent d'una agrupacio qualsevol no sap d'on ve un ball o qui el va ensenyar, ni els importa ni ho volen saber...però i si ha algú que si...conec prou gent que li agrada saber el que fa, per què ho fa i quan. Però bé per tal de no extendrem més cal apuntar com aquests mestres o directors entre els quals em compte jo mateix ens hem de deixar de vanalitats, de polèmiques estèrils i de dogmes inquebrantables...cada u porten un camí per que cada ú som diferents, alguns tenen la sort de sempre fer-ho bé, altres com jo mateix d'ensenyar-me a poc a poc, sovint sol...

Caldria posar en comú algunes d'estes idees ací exposades, utilitzar una mateixa nomenclatura per tal de definir els processons recuperadors o restauradors d'allò que fem. Obrir noves vies com la de la creació de peces noves seguint la tradició, etc.

SOBRE LA "RESTAURACIÓ" DE PECES ANTIGUES PER AL BALL

Si bé en aquest món de la dansa popular, o més o menys popular, s'hi poden trobar diferents sensibilitats vers la recuperació i/o restauració de peces de balls més o menys oblidades (punt al qual faré referència més avant) des de les acaballes de la década dels noranta un nou concepte com és el "revisionisme" va apararèixer en les tasques "recuperadores" d'alguns dels nostres grups i/o folkloristes -o persones que es dediquen a aquestes tasques-. Cal anotar seguidament ja com segons qui i quan el treball tindrà un reconeixement diferent o diferenciat dels de la resta, sovint basat en allò que jo mateix vaig batejar com a "amiquisme-enemiguisme" (no cal esplaiar-se molt més en el concepte que es resumeix conceptualment com a el que fa un mateix és allò desitjable, correcte i "antic" i el que fa el contrari és totalment abominable, siga el que siga)

Des de la meua perspectiva, i amb el pas del temps quan un apren dels seus propis errors -però també dels demés- acaba per extraure unes senzilles conclussions que si bé i segurament molts dels que em llegiu penseu igual no crec que fins ara ningú ha gosat dir-les (si bé sempre es parla en àmbits on un mateix és el cap i per tant no cal apuntar cap nota dissonant) i menys escriure-les. El que cal és posar unes idees bàsiques sobre els conceptes restauradors, recuperadors, etc...

Si bé agafem l'art de la dansa com una de les altres arts efímeres, la recuepració de peces que ja no s'interpreten tindran més d'interpretació actual basant-se en el gustos, les modes (incloent ací també historiogràfiques) i capacitat o gust per a la posada en escena, que aantiguitat pròpiament dita.

Aquests conceptes que aniré enumerant un a un i del qual intentaré ser el més explícit possible, sé ja de bestreta que alguns de vosaltres no hi estareu d'acord, però segurament altres veureu reflectits alguns pensaments que si bé també canvien amb el temps, ara per ara és la meua base per a la ·recuperació, restauració, repristinació o revitalització" d'allò que hom coneix com a balls folklòrics.

El terme més emprat actualment és el de RESTAURACIÓ, si bé entenen aquest per tornar un ball que suposadament no es ballava des de feia temps. Aquestes restauracions sovint enganyoses són en realitat interpretacions de balls i cants enregistrats o muntatges amb fragments varis de peces, com és el cas de la Jota de Nadal de Carcaixent, interpretada per dues dones diferents, sense cap tipus de relació que jo conega en aquest moment. Ésta és sovint l'opció més emprada i si bé parlem de restauració caldria anomenar-se d'altra manera -la qual jo actualment no sé quina- i per tant deixar ben calar que es tractaria d'una suposada interpretació d'un material que ha estat muntat per l'entens tal en el moment qual. Aquestes restauracions sovint acaben "mutant" amb el temps, canvien amb el temps, segons la informació obtinguda després, noves revisions, etc...i en aquest apartat podriem també incloure un terme nou com és el REVISIONISME fet que actualment esdevé a les agrupacions i que té per objectiu la revisió dels muntatges anteriors (décades dels 80 i 90 especialment) fet que si bé remarca sovint les presses i corregudes amb que es va treballar aquest material en temps passats. Per no ofendre a ningú i venint-me al cap molts molts exemples parlaré sobre les danses processionals de Carcaixent les quals les tinc ben estudiades: als anys 90 i després d'errònies interpretacions (fet qe també esdevé a altres poblacions) s'adopten models i patrons d'Algemesí....ara des de fa un temps aquest revisionisme també afecta les danses processionals.

Un terme poc emprat és el de REPRISTINACIÓ: "recuepació d'un element en el seu estat o forma, original i primitiva de l'obra d'art mitjançant el qual s'eliminen els afegits i distorssions estratificats al llarg del temps si bé aquests són també part de la història i aporten molta informació sobre la vivència de les peces en qüestió". Mai amb aquest nom, clar i precís, alguns folkloristes s'encaboten en deixar peces tal qual han de ser, mesurades i exactes, segons els patrons musicals (estètics no per que cap agrupació pot representar-ho gràcies a les poques referències trobades). Algunes peces i posaré per cas les Seguidilles de Carcaixent, són ballades amb amb errades musicals, mesures allargades, etc... en aquest exemple s'utilitzen unes cobles que mesuren 9 sil.labes quan les seguidilles utilitzen 7. Què hem de fer? Castrar la informació que obtenim per tal de deixar les cobles en 7 sil.labes o respectar allò que trobem si bé sabem que no és correcte i les interpretem amb les de 9. Jo mateix després de repensar-ho bastant vaig adoptar ser respectuós amb la peça i amb la seua trajectòria que ens fa pensar que és una peça de començament de segle XX, quan ja les seguidilles són peces anacròniques i per tant desfassades, muntades per a l'agrupació de balls i com a que no sabiem res més de la peça trobe més coherent respectar el que tenim, fent els acoblaments justos que sabem (igual si puguerem averiguar quelcom més canviaria i adaptariem allò de nou que apareguera, ah! i tambe podriem presentar algun dia la versió més divuitesca, per què no?)

El tema de parlar de RECUPERACIÓ per a mí és més complicat, què es recupera? alguna cosa perduda, però ha estat perduda de veritat? o solament adormida en qualsevol calaix....això és recuperar?. Sovint els grups ens omplim la boca parlant de recueperacions quan solament fem versions d'allò conegut. L'any passat un grup que conec parlava que havien recuperat l'U d'Ador, quan el que volien dir és que l'havien aprés eixe any....però això van dir davant la sorpresa del públic assistent...i segueix passant....es recuperen valencianes i balls escolaritzats que mai han estat perduts i que alguna agrupació encara els té en repertori. Caldrà ara que algu recupere la Messinessa, la dansa del quadre de València o per què no la Xaquera dels Porta...jjajjajaajaja...ara que ja casi ninguna agrupció ho porta en el seu repertori.....

i l'últim terme del qual vull parlar-vos és el de REVITALITZACIÓ, concepte més ampli i que algun estudiós que em mereix la meua total afecció i respecte l'utilitza. En ell es pot incloure molts aspectes de l'anterior doncs en ell caben parts d'altres conceptes com és el cas de la repristinació, la restauració o recuepració si bé en aquest cas l'usariem més per tal d'incloure les peces creades noves, o reutilitzades per tal d'incloure-les en festivitats. El cas més paradigmàtic seria el de les danses, o la dansà com agrada utilitzar molta gent, estructures noves que combinen passades antigues i també de més noves, amb melodies d'aci i d'allà ocupen un lloc dins d'un determinat acte festiu. Però com a revitalització també podem incloure peces muntades sobre referències pobres, cas del Bolero Llis de Carcaixent del qual teniem la musica i una lleu descripció, o aquells balls que recombinen passades d'altres per tal de formar-ne de nous.

Bé per tald e no fer-ho més llarg ja em direu, sé que em llegiu i podrieu escriure alguna cosa per tal d'explicar-me més o si de cas de recriminar-me algun detall.

Xavier Rausell