ATENCIÓ, DE QUÈ VOLEU QUE PARLE?

Volia que participareu més d'aquest blog, així m'ha vingut al cap de demanar-vos a vosaltres els temes dels quals voleu que jo en parle. Sempre amb el respecte que s'ha de tindre a tots i tot, i també si ho sé (que eixa és l'altra part de la història).
Gràcies

MESTRES DE BALL A LA RIBERA DEL SEGLE XX

A Carlet Bernardo Garcia Calatayud (Bernaet l'aiguader) és considerat al igual que en l'Alcúdia l'últim mestre de ball ( de ball comptes, d'escola, bolero, etc...dona igual com volgam dir-li) a la zona. Durant la dictadura a Carlet la mestra fou Rosa Espí (alias Sahangai) i a l'Alcúdia la tia Victoria Boix, que passaria a la direcció del grup local a la seua neboda temps després.

A Carcaixent un nét de José Pla Penalva, dit també José Pla, va deixar l'ensenyança de balls (no sé exactament) si en esclatar o en finalitzar la guerra civil. Temps després la seua néta Lola Pla, qui dirigia la Sección Femenina de Carcagente va portar a la població el mestre Corretja d'Alzira (José España). Ja major quan va vindre a Carcaixent i segons em va relatar l'antiga dirigent de la sección local, el mestre Corretja va ensenyar el que va poder a causa de la edat i pareix ser que ell fou qui feu els últims arranjaments de les seguidilles que a les interpretacions per part de les xiques de l'agrupació ell feia sonar les postisses.

Aquest mateix mestre va ser requerit a Corbera (aleshores coneguda com a Corbera de Alcira) per a munar una agrupació de bailes dins de la sección local corberana, on la mare de Amparo Bañuls que ja era balladaora de l'anterior quadre de balls populars valencians que tenia seu a Alzira i del que José España era el seu mestre, en desfer-se va voler organitzar-lo al seu poble d'origen. Així Corretja ensenyà a Corbera el seu repertori el qual va aprendre de seguida una de les seus millors alumnes, Amparo Bañuls, qui poc després s'encarregà ja de l'ensenyança donat el finament de sa mare i de l'edat del mestre. Ella mateixa, Amparo, fou també mestra de Carlet i Tavernes de la Valldigna.

Així doncs, d'una manera o altra les poblacions de Carlet, l'Alcúdia, Alzira, Corbera, Carcaixent -i les de Xeresa, Xeraco on també va ensenyar Corretja, i segurament a Algemesí on trobem restes de passades d'aquest mestre o d'algun deixeble imitador- i Simat (on havia ensenyat Pura la Gaspara de Carcaixent que alhora era deixebla de José Pla) estan folklòricament comunicades des de les acaballes del segle XIX.

Altres mestres que van ensenyar a la nostra comarca foren Mascarilla de Torrent qui va ensenyar a Benifaió un grup local de balls populars. I a Alginet un tal tio "Bomba" qui pareix ser s'havia ensenyat a Carlet.

Set poblacions de la Ribera, i dos de la Valldigna i dos més de la Safor, estan interconectades pels mestres de ball.

És curiós veure com sense tant de transport la gent anava d'un lloc a altre caminant, o no?

SOBRE LES MARQUESSES I EL POPULATXO

Fa un poc de risa per no dir molta risa com van de ben vestits tots aquells que utilitzen la indumentària tradicional ja siga per a ballar, dansar, passejar o pegar bots com en el passacarrers fallers. Vull utilitzar "ben vestits" ací no com a una frase feta aplicable a aquells que vesteixen segons el "siglo XVIII" ni el "siglo XIX" ni cap "siglo, década, centúria, quinqueni, ni res per l'estil..." vull utilitzar-lo per a descriure la utilització de peces, joieria i teixits que disten molt d'allò popular (i per què no d'allò popularitzable).

De fet sempre l'esser humà ha volgut vestir-se millor que el seu veí (bé no tota l'espècie, solament alguns individus) però que han "contagiat" els altres creant modes i tendències que poc després ha seguit d'una o altra manera (i d'una o altra quantitat) la massa (el poble).

Ara ja al segle XXI, i amb les millores tècniques i econòmiques tots tenim més medis per tal de reproduir quelcom del passat, tot està estudiat (o en proccés d'estudi) i les màquines poden copiar i abaratar els costos. Aplicable a totes les arts, l'art del vestit gaudeix ara per ara d'una etapa d'explendor que permet reproduir vells models adaptats als nous gustos, és així com per eixemple la casa Garin o Rafael Català produeixen vells dissenys com el "Rica", "l'Assumpta", el "Sant Rafael" o el "França" entre molts altres d'una manera industrial en teixits més amples i que alhora desfigura i agranda els mateix dibuix.

Però la meua pregunta és: si aquests dissenys van ser utilitzats per una determinada classe social en l'època antiga, com és que ara portem els seus dissenys o el que és (per a mí més dolent) com és que portem els seus dissenys: cassaques, deshabillés, etc...

Ha caigut en les meues mans una catàleg sobre una exposició realitzada en el museu de l'Hermitage de Sant Peterburg a Rússia on a més de joieria de Caterina la Gran hi ha incontables peces de roba d'aquest mateix personatge i de la seua família i Cort. Aquest catàleg és una bomba en algunes mans....

La veritat és que sovint fa risa pensar com algunes persones vinculades al món folkòric critiquen modistos i cosidors/es, i després es vesteixen com cosines germanes de Maria Antonieta, Eugenia de Montijo o qualsevol aristòcrata de "l'antiguedad".

LA DANSA DELS TORNEJANTS D'ALCÚDIA. El segon ball

L'any següent (2007) vam estrenar el que és realment un ball conservat a l'Alcúdia. Després de la primera aparició en l'Entrà de la Mare de Déu de l'Oreto, alguns balladors que actuaren en la processó de la Coronació a la València de 1948 recordaven alguns moviments d'aquella dansa -molt senzilla- que ens va trasmetre a l'estiu de 2007 el sogre de Paulí Alapont, Enrique.

El ball recorda molt a la dansa de torners de la ciutat de Morella, especialent la part en que els balladors es desplacen pels costeruts carrers de la vila morellana. Amb un ritma molt senzill i sense pifre (he de dir que al primer ball si vam voler afegir aquest instrument en desús per la gran quantitat de noticies que ens parlen de la interpretació d'aquest instrument en el ball al segle XVIII i XIX) el ball amb un ritme de tres passos realitza una desfilada en la qual la vareta va canviant d'un al altre costat del cos, per a les tres vegades i després d'una volta llançar-la en l'aire.

Aquesta recialla de la dansa, es apreix també a aquella conservada a Carcaixent dins del ball de les Llauradores o les Danses escolaritzades (de la qual a l'arxiu de la Sección Femenina que es conservava a València hi ha una còpia) el moviment carcaixentí que sí es pareix més al que s'interpreta a Algemesí no deixa d'ésser una part del ball pròpiament dita i que en Algemesí apareix en la fuga. Al ball de Carcaixent interpretat per Maria Teresa Cuello ja ens adonarem en un primer moment que pertanyia a una altra dansa, confirmant-se després quan en una entrevista a la que fou la "jefa" de la sección Femenina local ens va contar com participaven en el ball els pastorets, els tornejants i el grup de llauraores (o valencians) que remataven les festes una vegada arribada la processó a la plaça major (en l'entaulat que es disposava). Segons Lola Pla ella mateixa i el mestre Corretja van trasmetre la dansa a la sección femenina i recordava el ball que havia creat el seu avi En José Pla Penalva, primer mestre de balls de comptes a Carcaixent.

SOBRE ELS GRUPS I EL FOLKLORE

Espentat per un amic, m'he vist quasi obligat a parlar sobre el tema de les agrupacions folklòriques actuals. Sempre amb el meu propi criteri, i més en una cosa tan subjectiva com aquesta, intentaré exposar allò que pense del tema.

Estic un poc fart sobre el constant debat sobre la recuperació o popularització del nostre folklore, o en altres paraules sobre baixar dels escenaris a terra per tal d'arrelar l'aficció i obrir la seua participació per a que realment siga una cosa "de tots". Bé començaré els meus arguments:

Pense que el fet de la recuperació està ben aconseguit, fa trenta anys solament existien un grapat d'agrupacions, quasi totes hereves o deixebles dels "grupos de coros y danzas" de la sección femenina. Als anys huitanta va haver un esclat i la posterior revisió de tot allò anterior i aquest mateix fet es va tornar a repetir a les acaballes dels anys noranta quan altres agrupacions va tornar a reinventar-se. Al meu pareixer la primera "revolució" va tindre com a centre neuràlgic la ciutat de València i el seu plat fort fou la restauració de la indumentària tradicional. A les acaballes dels noranta, i remarque al meu pareixer (per què de segur que algú no pensarà de la mateixa manera) van ser les agrupacions que no estan situades a la capital les que van revolucionar el panorama folklòric. Així el Grup de Restauració Folklòrica de Fermín Pardo que ja havia començat la seua tasca en l'etapa anterior fou espill per a altres agrupacions en el fet mateix de la restauració de peces per a ball, cant o la dansa ritual. Així grups com El Ramell de Castelló, Sagueta Nova (Biar), el dels Bessons d'Alacant, Toni Guzman i demés gent que ja havien estat molts en l'agrupació de Fermín obrieren les portes a la resta d'agrupacions per tal de començar trencar els vells esquemes musicals i coreogràfics que s'arrastraven des de l'etapa anterior. Això es va produir juntament amb una altra linia continuista que esdevenia en la comarca de l'Horta i les més pròximes el seguiment d'Alimara qui marcava el ball coreografiat, la indumentària i una posada en escena que buscava en la espectacularitat el seu principal tret.

Poc després a la Ribera del Xúquer aparareix el grup El Bolero de l'Alcúdia, qui amb una acurada indumentària planteja espectacles amb alguna cosa més, molt dignes i interessants. Després Les Folies de Carcaixent intenta readaptar les dues idees en una sola (aquella d'espectacle i l'altra de folklòrica) per tal de realitzar espectacles on estigués representat el poble amb la seua indumentària i els seus balls, centrant-se en la comarca.

Així és com veig l'actual panorama i on segurament habré omés alguna agrupació o persona., disculpeu.

LA DANSA DELS TORNEJANTS D'ALCÚDIA. El primer ball

Fou el dia de la Mare de Déu de l'Oreto (8 de setembre) de 2006, quan en acabar la mascletà ens dirigiem cap a casa per tal de dinar. A mig carrer Patrici Boronat un sempre afable Dani Miquel em feu la proposta de muntar un nou ball dels tornajants ja que els balladors que vivien no el recordaven. Feia temps que Oreto Trescolí i jo ja havíem parlat sobre la recuperació de la dansa, especialment després d'escriure i publicar el seu llibre "Velles i Novelles, les festes de la Mare de Déu de l'Oreto a l'Alcúdia", i com alguna asociació local (la Confraria del Silenci) havia començat a moure's per tal de refer la dansa per a "l'Entrà" de la Mare de Déu (la vespra de la festa major).

Ja des del primer moment em van encarregar la tasca de crear una dansa nova, al igual que també es va creure oportú crear una nova indumentària basada en la roba llogada a casa Insa de València al segle XIX.

Ben prompte vaig posar-me en feina, revisant la dansa de tornejants d'Algemesí, les fotografies conservades de la dansa de Sueca, la recialla de ball que es conserva a les danses escolaritzades o llauradores de Carcaixent que ens havia ensenyat Maria Teresa Cuello o en la dansa de Torners de Morella així com totes les danses de pals i planxes, bastons o dansants que es conserven. Al poc de temps ja tenia enllestit un primer ball que començarem a assatjar al mític Hort de Manus de l'Alcúdia. Un bon grapat de balladors: Vicent Trescolí, Ivan Domarco, Jose Manuel Bonet, Oreto Trescolí, Eliseu, Boro Ferrís, Enric Olivares, Paulí Alapont i jo mateix vam eixir a l'entrada de la Mare de Déu de 2007.

Isaac Blasco ens feu el disseny de la indumentària, i Sari d'Alberic la va cosir per tal de tindre enllestit el primer ball.

NOTA ACLARIDORA, O NO

Quan vaig començar a escriure al blog vaig pensar en que no feia falta faltar ni criticar ningú per a dir el que realment pense de tot allò folklòric que tant ens agrada. Les opinions són sempre opinions i realment conec a molt poca gent d'aquest món que realment parle clar, lliure i educadament sobre el tema, especialment quan del que es parla és d'un tercer (ja sabem tots que és quasi inherent a la condició humana el parlar o malparlar d'un tercer quan no hi està al davant).

De vegades els meus arguments poden ser complicats d'entendre, unes vegades per no voler ofendre a ningú, altres per la dificultat del tema a debatre...Quasi sempre en aquest món tan polaritzat tot és blanc o tot és negre, al folklore per a mí potser d'un color o d'altre, o gris, o rosa, o taronja, o roig, o groc, o verd, o blau, o....

Sovint en escriure ú mateix va posant els seus arguments en odre al cap, i després sempre sent la veueta "i no pot ser al contrari?, clar açó és prou complicat per diferents lectors. El que escric potser dificil d'entendre, segurament per què no està dins del meu cap...o per què igual no ha viscut el que jo sí he viscut..o no ha vist el que jo he vist...al igual que jo sovint no puc entendre el que altres diuen per què realment no sé per què ho diuen. I clar tot açó sona contradictori, no?