SOBRE LA RESTAURACIÓ FOLKLÒRICA-II

Bé, i com crec que aquest tema no donarà (per ara) per a fer-lo més llarg. Unes consideracions finals:

-No és igual "d'injerto" col.locar en un ball popular unes passades d'altre ball (encara que aquest siga de la població veïna? Per què: serien les mateixes ballades en ambdós pobles, si?, no?....Qui ho sap.

-No és igual "d'injerto" ballar com si tinguerem un cos d'un home major, o d'una dona, per tal d'aproximar-nos més al seu estil. Ballava esta persona de jove d'igual manera? Qui ho sap.

- No és igual "d'injerto" eixir a ballar al carrer vestits del siglo XXI (o siga d'ara mateix, com us pille en aquest moment) si ara estos balls no estan de moda i resten com a allò anacrònic, quasi com a peces de museu? O si de cas com a una cosa no actual, de quatre frikis....

Bé el que us vull dir és que si et pares a pensar abans de parlar s'han de tindre les coses clares, que realment és el més dificil en tot, en la vida, en el treball, en l'amor.... i per això no cal ser sempre docte, no pensar-se que un té la raó "divina", o coses per l'estil. Hem de respectar el que cada ú fa, com ho fa i el per què ho fa. I si creguem que no és d'eixa forma intentar ajudar-lo, no fer "leña del àrbol caido".

Bé, i vosaltres, ¿què penseu?

SOBRE LA RESTAURACIÓ FOLKLÒRICA-I

Des de fa ja algun temps tinc la necessitat de posar en comú alguns dels aspectes que afecten a la restauració folklòrica en les nostres comarques i què són primerament fruit de les meues reflexions personals. Si un aspecte està marcant les agrupacions folklòriques valencianes des dels anys noranta, és la revisió de tot allò que s'hi va fer durant les etapes anteriors, especialment sobre les restauracions realitzades en la década dels huitanta, els setanta, la sección femenina,....fins arribar als quadres de balls valencians anteriors al colp d'estat del 36 o inclús ateriors. Aquestes agrupacions de balls populars van utilitzar sovint música i passades populars o popularitzades que van escolaritzar juntament amb altres de nova creació, modernitzant allò vell i donant-li un nou caràcter més academicista, espectacular i que era creat per a la seua contemplació, i aquesta nova modalitat es va estendre prontament per les comarques més puixants com van ser l'Horta, La Ribera (alta i baixa), la Safor i la Costera juntament amb altres més allunyades de la capital com la Plana de Castelló o els Serrans, entre altres. Però, en algunes o altres comarques aquest fet va tapar, ocultar o deixar fora les velles manifestacions folklòriques verdaderament populars com són les danses. Així l'Horta de València, les Riberes, la Costera i en menys mesura la Safor van anar deixant de costat el ball popular front un ball més escolaritzat.

Ara ens centrarem en la nostra comarca la Ribera del Xúquer i intentarem traure algunes conclusions:

Si a la nostra comarca el ball escolaritzat arracona el popular, encara que es conserven mostres populars com són les danses tradicionals (el que actualment es coneix com a dansà), si ara hem de fer restauració: ¿ Sobre quina base hem d'eixir?

¿Sobre un principi popular? encara que aquest no tenim ni idea com és

o sobre un principi escolaritzat?

Últimament, bé des de fa uns quatre o cinc anys, s'està atacant sovint al ball d'escola o escolaritzat com a "montajitos de mestre" però ¿no es fan "montajitos de popular"? Doncs jo us dic que sí, balls de la comarca de Requena-Utiel, balls de la Canal de Navarrés, del camp de Llíria, del camp de Morvedre, de les terres de Castelló (totes les comarques) al igual que les d'Alacant han patit també "montajitos" al gusto popular. Pe rquè inclús algunes vegades en la recuparació de balls i cançons al influir nosaltres mateix en el moment del seu enregistrament alterem conscient i inconscientment algunes detalls, que podem ser molt importants.

Estic fart de sentir restaurar una peça segons els criteris musicals que dicta algú i que sovint venen descrits en catàlegs musicals, i com a exemple un bolero: segons els cànnons actuals ha de tindre dues parts (hi ha qui tenen solament una i per ahí, no diré qui, s'assegura que hi havia de tres parts també) que es ballen tres passades que si el bien parado al final, etc... i després al treball de camp t'hi trobes balls complets, com el de Simat amb una sola part i amb tres cobles que repeteixen la mateixa mudança, o com els Boleros conservats a Corbera que repeteixen la estructura habitual però que en el ball han estat manipulats per a una correcta execució escolaritzada.

Però si en parlar-ne de balls d'escola pot resultar més fàcil. ¿Què hem de fer quan apareixen mostres de música popular i volem interpretar-los per a ball? (Ara també us diré per a aquells que podeu respondre en aquest moment "no ballar-los" si no s'ha trobat ball, que la "fiebre" de muntar tot per a ball -valencianes de cant, jotes de ronda, etc...- està encara que siga per a mí i en aquest cas concret justificat en la raó per que si no ho fem així actualment no es conservarien aquestes peces, i es poden realitzar d'una o altra manera (exemple les valencianes noves d'Alcúdia, per a cantar solament no s'interpretarien però igual per a ball també poden gaudir d'una vida restituïda un poc més llarga.) Bé i per a no fer-ho llarg, tediós i ininteligible, tornen al gra de la qüestió: què fem en quant al ball popular partim de l'escola o d'un invent popular?. Per què al cap i a la fí i invent va ser un a principi, meitat o final del segle XX, igual d'invent seria montar una cosa com si fos del "siglo XVIII" o del siglo "XIX" si no tens ni idea de com era en eixe moment.

Bó, i ara ¿què penseu?

ELS QUADRES DE BALLS POPULARS VALENCIANS A CARCAIXENT

Article publicat al llibre de festes de Carcaixent 2008

A partir del darrer terç del segle XIX diversos autors centren els seus estudis en la recopilació i estudi d'allò folklòric que venia a reflectir sovint la imatge d'un passat ple de tòpics i amb un cert aire romàntic i regionalista que basava els seus conceptes bàsics vers la recuperació d'allò perdut. José Inzenga, Ruiz de Lihori, Eduardo Ximénez, Eduardo López-Chavarri o els mossens Mariano Baixauli i Francesc Fogués, entre altres, van interessar-se per aquesta mostra de cultura popular que en el seu moment es plasmava sovint amb agrupacions professionals o semi-professionals que interpretaven balls i cants valencians[1], alhora que mostraven una indumentària típica que sentaria després les bases per allò que hom coneix com a vestit "regional".

Aquestes agrupacions funcionaven al voltant d'un cap visible, el mestre o director que ensenyava balls, creava altres, realitzava arranjaments musicals, oficiava de gerent i "mànager" al mateix temps que organitzava indumentària, coreografies i espectacles. Amb una xicoteta agrupació de músics que sonaven guitarres, guitarrons i instruments de vent -quasi sempre clarinet, trompeta i trombó de vares-, un parell de cantadors i un reduït cos de ball -generalment format per unes quatre o sis parelles mixtes- realitzaven ja des de ben prompte gires i espectacles en les principals ciutats de l'estat o l'estranger[2].

A més de la ciutat de Valènica on destacaren les agrupacions de Ramón Porta, Enrique Vicent, J. Garcia Romero, Talón, Caldereta i algunes altres, a les comarques centrals de la Costera i la Ribera van sorgir algunes agrupacions com les de la ciutat de Xàtiva amb la familia dels Garruts o els Richard; La Llosa de Ranes amb l'agrupació que dirigia Adela Penadés, qui també va ensenyar balls a Carcaixent[3]; Alzira amb la rondalla i qudre de balls valencians de José España "el mestre Corretja"; Corbera, amb Amparo Bañuls, deixebla de l'anterior; Algemesí amb diferents mestres que van exercir especialemtn en el ball de les llauradores per a la processó; l'Alcúdia i Carlet amb Bernaet "l'aiguader" i a Carcaixent amb els grups de balls populars valencians de la familia Pla o aquell que dirigia Julián Martines.



El repertori que interpretaven mostraven sovint peces alienes al nostre folklore que es van posar de moda cas del ball americà, el tango o el charlestón[4], que s'interpretaven juntament amb el balls i danses més representatives de cada grup o rondalla. A la ciutat de València i l'Horta trobem com es repeteixen al segle XX les valencianes de l'u i dos, l'u i dotze, la mesinessa, el ball de les panderetes -panderetólogo- o la Rapsodia valenciana entre altres, interpretades per diferents agrupacions com les d'Enrique Vicent, els Porta, etc... A la comarca de la Ribera trobem com les agrupacions es poden diferenciar en quatre grups o estils, el primer aquell comprés per les agrupacions de Carlet i l'Alcúdia, amb la interpretació de valencianes, boleros i les seguidilles del pomell, Benifaió on ensenyava Mascarilla de Torrent el ball de les valencianes com al seu poble d'origen, la zona d'Alzira-Corbera-Tavernes de la Valldigna amb el mestre Corretja com a nexe d'unió i interpretant el seu repertori de l'u i dos, boleros o malaguenyes entre altres i finalment, Algemesí que va adoptar el ball del bolero per a la processó de la Mare de Déu de la Salut i finalment Carcaixent, més pròxima a l'estil de la Costera, on destaquen els balls de comptes com els boleros, les seguidilles i el ball per la de l'u.

Al segle XX i al caliu de la fira d'octubre es programaven actuacions de quadres i grups de balls valencians. Les agrupacions locals i aquelles més fortes de la ciutat de València actuaven dues nits consecutives al reial de la fira, sovint al passeig o al camp d'esports, com apareix reflectir als programes de festes conservats o als diaris de l'època[5]. Així l'any 1928 va actuar a Carcaixent la Rondalla Valenciana, dirigida por el maestro D. Ramón Porta, el qual havia presentat pressupost a la comissió de festes que s'havia constituit el mateix any, al igual que un altre quadre, la Rondalla Valenciana del mestre Rafael Lerma. Ambdúes agrupacions rivalitzaven en les seues actuacions pel favor del públic, mentre la rondalla dels Porta es presentava com:

..."Éxito sin precedente en la Gran Exposición de Turismo de Londres, y en cuantos teatros y plazas de toros de España, se ha presentado..."
..."4 parejas de baile mayores, 1 pareja de baile de Niños, 3 músicos de Ayre, 2 cantadores, 1 guitarrón, 1 director..."

Total por dos funciones 900 pesetas.

L'altra Rondalla mostrava exactament la mateixa quantitat de balladors, músics y cantadors afegia, però amb una notable diferència monetària:

..."Cantos de toda clase valencianos, jotas y modernos de flamenco".
..."un dulzainero y tamboril"
..."Bariación de trajes en cada clase de baile y trajes de seda casulla de labradora echos exprofeso, para cuando vienen SS.MM., a Valencia (...)".

Total por una actuación 350 pesetas, por dos dias 650 pesetas, transporte y demas gastos.




Aquesta rivalitat es transformava cada vegada més en espectacles i coreografies més complexes, costum per el que es veu ja de moda des del segle anterior com bé apuntava López-Chavarri en parlar de la jota valenciana:

"Desde hace algunos años estos bailes van degenerando y convirtiéndose en espectaculares; bailarines y músicos son profesionales escolarizados, gentes de teatro, y la danza suele ser reglada con entera oposición a su sentido racial y folklórico. Nunca se protestará bastante contra la tendencia espectacular teatral con que se desfigura el espíritu de los cantos y las danzas populares[6]



No tant la teatralització sino més la tècnica de ball provinent del ballet sí que observem en algunes de les escoles o agrupacions de la Ribera, la Safor o la Costera, destacant visiblement en alguns balls com les Seguidilles del Pomell de Carlet o en el Bolero de l'Alcúdia. El que sí podem afirmar és que la base de la dansa popular en segle XIX interpretada per quadres o agrupacions i rondalles valencianes comptaven amb mestres que sino dominaven la tècnica de ball de ballet, alguns sí en tenien bones nocions. L'escola carcaixentina, més emparentada amb les agrupacions de la Valldigna, Xàtiva i la Llosa de Ranes van tindre també mestres amb tècnica depurada no tan evident -si ho volem anomenar així- com en ambdúes poblacions esmentades anteriorment.




En esclatar la guerra civil algunes d'aquestes agrupacions van desaparéixer, tornant-se a constituir en la dictadura, Tavernes de la Valldigna, o intengrant-se en les noves agrupacions de Sección Femenina cas de Corbera, l'Alcúdia, Carlet, Benifaió, Xàtiva, La Llosa de Ranes o Carcaixent. Actualment i després de l'esclat i transformació que el folklore valencià va fer per tal d'adaptar-se als anys 80 del segle XX a la nova situació política i social després danys de repressió, viu ara un altre procés de canvi que allunya cada vegada més la concepció d'aquestes agrupacions com estrictament locals per abarcar un espai més ampli, dinamitzador que es basa en allò que encara s'hi pot recuperar de la nostra cultura tradicional i de les seues barrejes i adaptacions contemporànies que hi realitzem.

..........................................................................................................................................................................

[1] Especialment la ciutat de València i posteriorment a un àrea d'influència major que abarcaria significativament les comarques de l'Horta, i bona part de la Ribera i el Camp de Morvedre.
[2] La rondalla i quadre de balls valencians d'Enrique Vicent va visitar i actuar a la Fira Internacional de Paris l'any 1924, o la rondalla i quadre de balls valencians del mestre Ramón Porta va actuar a les nits de la Fira Internacional de Turisme de Londres. A.M.C. Festes Populars.
[3] Informació facilitada per Angelita Bolinches qui ens va informar com a Carcaixent venien Adela Penadés i el seu fill José Richard per ensenyar cants i balls a la primera agrupació de Sección Femenina.
[4] Arxiu Municipal de Carcaixent. Ferias y Fiestas. Programes.
[5] A Las Provincias i al Mercantil Valenciano trobem un seguit de notes que ens afirmen l'actuació de grups de balls i rondalles valencianes locals i forasteres especialment els dies 15 i 16 d'octubre per la nit, especialent durant la primera i segona década del segle XX.
[6] Anotació manuscrita conservada a l'Arxiu de la Sección Femenina de València, referida als comentaris del ball de les valencianes de l'u i dos. Publicada en :
PARDO, F., JESÚS-MARIA, J.A., La música popular en la tradició valenciana. IVM, Sèrie Menor, pàg. 81.

SOBRE LA DANSÀ A L'ESTIL DE LA MARE DE DÉU DE VALÈNCIA. (part II)"EL INJERTO"

Segons em va relatar ell mateix (En Salvador Mercado) les reumions que havia mantingut amb el finat Enric Martí, havien donat els seus fruits. Es va compondre una dansà amb "pedacets" d'altres dansades. Així es va col.locar la Xàquera Vella, que segons ells era la dansà de la ciutat, ?, (no sabien que era un muntatge de mestre per a la Fira de Juliol?) i com tenien les partitures de la Xàquera del quadre de balls de J. Garcia Romero (que havien estat guardats a Alcàsser) la van col.locar també. Per aquell temps el món folklòric de València capital havia descobert la dansà de Gandia i també va ser col.locada la seua música per a l'eixida. Així es trematava la primera part de les danses amb una eixida, la ballada de la Xàquera Vella amb la seua música i amb la música de l'altra Xàquera i la col.locació de parelles en quadre (per què clar s'havia de fer alguna cosa per a poder començar amb la segona part).

A la segona part s'hi va col.locar moltes de les melodies que com a dansa plana s'interpreten i es realitza una cadena. La elegida la cadena de Bocairent, per què? molt fàcil, un ballador d'Alimara és de Bocairent, i "dicho i hecho" per a què buscar més. Després un altre afegitó el fandanguet dels nanos de València, per a rematar la xocolatà. I ara no es volia canviar i fer-la més fàcil, doncs no. La tercera part, els balls de comptes per a que tot continue igual.

Algú ho entén, per què jo encara a dia de hui no. Si la qüestió és fer unes danses o dansà més fàcil i assequible (que s'agafe l'estructura de Guadassuar i prou). No! per a remat es col.loca el ball de comptes. Així que tota la parafernàlia fa només que es complique, restant una "dansà" sense trellat, aliena a la història i evolució (per què quan ha evolucionat les danses i han afegit altres músiques o balls, aquests s'han acoplat a l'estructura preexistent, adaptant-se i formant una part nova al final).

No vull convencer a ningú sobre la idioneïtat d'aquesta dansà o d'un altra. Per a mí el més important és que es balla alguna cosa valenciana, que la gent participa i que d'una manera o altra s'adapta als nous temps com a mostra de la nostra valencianitat. Que no m'agrada, també us ho dic. La veritat és que la dansa coneguda com a "dansà de la Mare de Déu" s'ha convertit en això que sempren fan a la ciutat, una mostra barroco-coenta del seu tarannà com a ciutat que arrastra greus problemes i complexos, en la qual es mostra una cara superficial externa i aparentment bonica que oculta una altra realitat.

Ara, el que menys m'agrada de tot, és el constant atac que s'està fent per tal d'escampar aquesta versió de la dansà. Canviar la versió setentera de la dansà per aquesta dels noranta.

Com diu algú: Qué poca feina tenen!!!

Si el fet d'una dansà o altra és per a que s'aproxime al poble, aquesta última versió no és acceptable. Per què jo tinc una pregunta que fer:

Que la gent que balla en un grup de danses, no és del poble?

D'una anys ençà aquesta moda que s'ha imposat d'aproximar-ho al poble, fer saraus, ballar "de particular", fer passades "populars", etc, etc... Ens està duent a un greu error, a despreciar allò escolaritzat que en algunes comarques és el que realment ha portat l'evolució del ball popular (la Costera, La Ribera, l'Horta, la Safor...) i que torne a dir és el que ens ha portat l'evolució de la dansa des de meitat del segle XIX. No podem ara "repopularitzar-nos". La gent del poble no va a posar-se a ballar les danses en massa, però si alguna gent del poble serà continuadora. Ara com abans no tot el món balla.

A mí realment el que m'agrada és ballar el que cada poble vullga, qui vol fer danses per què les ha conservat o recuperat amb trets característic, molt bé!. Qui vullga fer les danses de balls de comptes, molt bé també, qui vullga fer aquesta nova modalitat, també molt bé. Però no maregem a la gent que no sap més que el que li diu l'entés de turno (i hem puc posar jo també al sac) no actuem de mala fe, buscant un reconeixement propi per tal que ens puge "el ego". Deixem que uns i altres trien, com triaren els nostres avantpassats fer una o altra cosa, ballar o deixar de ballar i mirar. Al cap i a la fí, estem ballant quelcom valencià.

SOBRE LA DANSÀ A L'ESTIL DE LA MARE DE DÉU DE VALÈNCIA

Ha fet ja deu anys que en Salvador Mercado (Alimara) juntament amb el desaparegut Enric Martí (aleshores mestre a Lo Rat Penat) van concebre aquesta nova modalitat de dansà (i dic modalitat per no dir "engendro") que fou estrenada en la presentació de la fallera major de València davant d'una estorada Rita Barberà i un president de nom Zaplana. No puc recordar l'any però us diré que fou, com totes, al Palau de la Música.

Des de feia ja algun temps, en Salvador rondava la idea de "rectificar" el que per a ell era un greu error: haver estés la variant de la dansà (o les danses) de la ciutat de Xàtiva. Particular en la dorma i en l'ús dels balls de comptes de la comarca. Així des de l'any 1977 en què es va instaurar la dansà de la Mare de Déu (he vist les primeres fotografies on tocava la dansà un jove Fermín Pardo a la guitarra, imagineu-vos si no tenien ni dolçaina) es realitzava des d'una porta a l'altra de la Basílica (uns 6-8 metres) sense cap públic assistent. Amb els anys i amb el treball que començà Alimara i al qeu li van seguir Lo Rat, el grup de danses de Montcada, i la seguida d'escicions del grup rat penater, prompte es va escampar aquesta modalitat que ja no es realitzava seguint l'antic ritual xativí (aquell en el què l'home cap de dansa va traent a totes les balladores amb una passada de ball de comptes, aquesta en acabar passa amb el seu ballador per a executar la coneguada com a dansa plana "passar-se, passar-se en dos temps, les diagonals, la pinya...." per acabar amb el fandango la parella cap de dansa amb una elaborada passada".

Així l'any 1977 va nàixer la coneguda des d'aleshores com "la dansà", una variant evolucionada d'aquella modalitat xativina on una parella, els caps de dansa, començarien amb una passada, s'afegirien la resta de parelles i rematarien amb el fandango, utilitzant una de les passades de la ciutat socarrada, la coneguda actualment com a passada de fandango.

Amb els anys aquesta tipologia és la que s'ha escampat arreu les comarques valencianes, ballant-se en localitats on no es tenia ja el costum (totes les localitats de les comarques que envolten la ciutat de València on s'hi van crear nous grups de danses), combinant-se amb la variant local (Canet d'En Berenguer) o desplaçant la variant local en altres (Xàtiva). El triomf de la dansà en els pobles valencians és degut a diversos factors però hi podem esmentar alguns:

-el naixement de les primeres agrupacions folklòriques en l'etapa pre-autonomista i l'autonomista fa que es desitge la recuperació d'allò valencià.

-La simplicitat en el ritual i la fàcil realització d'aquest (unes quantes parelles que sàpiguen ballar)

-Expansió de l'ensenyança i creació d'escoles de dolçaina (Algemesí, València, Meliana, Puçol...) que permeten la contractació de músics.

-etc...

Fan que s'implante aquesta modalitat en moltíssimes localitats. Però clar amb el temps comencen a sorgir i estudiar-se altres variants, es redecobreix les danses de Canals, Canet d'En Berenguer, Carpesa, Guadassuar, Navarrés, Xella, Bolbaite, Énguera i un llarg etcétera. Així doncs en Salvador comença a estudiar la idea de realitzar una "dansà" segons ell més fàcil i asequible per al poble. Però jo ja ací veig el primer gran error. Com pot desitjar canviar una cosa que ella mateixa funciona, i funciona prou bé ? i que es balla també a pobles d'Alacant i Castelló, encara que siga amb passades únicament de la Costera.

Ja abans de l'estrena en Salvador, i per a la dansà de la Mare de Déu de València, havia probat alguns "injertos" com la col.locació d'una part del ball de pla de Benassal. I tan fort era el seu desig "d'arreglar el estropicio" del que segons n'era el culpable directe juntament amb Sebastià Garrido.

Així i tot arribem a la data d'estrena de la nova varietat, que com si fóra un nou empelt de taronja satsuma o navel.lina, va causar un fort impacte al mercat folklòric tradicional.

i LES SEGUIDILLES DE CARCAIXENT III

I ja per finalitzar aquest serial seguidillenc solament diré (i ho faig per a que quede el més clar possible) que qualsevol amb el material que té a l'abast pot fer el que li vinga en gana. Pot muntar qualsevol ball o dansa de la manera que crega més oportuna, correcta, de caire simplista, all'antiga (i que trie el segle que desitge) o respectuosa amb allò que ha trobat i la evolució històrica que ha sofrit. Per què si un edifici o un bé moble pel seu suport físic deixa patent a la vista els canvis o evolucions que ha sofert, aquest apartat immaterial (i que evoluciona a cada interlocutor) no pot considerar-se de la mateixa forma, així s'haurà de ser més respectuós encara amb allò que ha arribat (i ho dic per què ningú pot afirmar taxativament l'estat que tenia en origen)
Podia ser un cant que una persona determinada ha sentit en "Castella, Múrcia, o Burkina Fasso..." i després la canta al seu lloc d'origen com una cosa aïllada, ho sent algú i eixe ja es pensa que és tradicional de "tota la vida" ho canta i trasmés als seus descendents que ja es pensen que és tradicional i finalment ho arreplega algú que ho monta per a ball. Per això jo sóc molt crític amb les restauracions en quant s'hi trobe que ja ha estat muntat, m'explique: per a mí no és igual la masurca de les mantellines de Carcaixent (cançó que recorda moltíssima gent del poble) la qual s'ha trasportat als intruments de la rondalla, s'ha acoblat al ritme de masurca i se li han posat unes passades populars ballades per a masurca, que les seguidilles que juntament amb la primera part del Bolero Pla i el ball de les llauradores (conegudes també com les danses escolaritzades) formen la terna de les peces que amb música i ball ha conservat la que fou Sección Femenina de Carcagente.
Així doncs, amb tot açó, no és igual voler restaurar un edifici neogòtic i voler-lo deixar com si fos gòtic (i per a més inri de caire internacional) com voler restaurar unes seguidilles conservades com el que són (una amalgama deformada amb aire de seguidilles) però que ha conservat estructura i mudances.

LES DANSES I ELS BALLS RITUALS DE SIMAT DE LA VALLDIGNA

ACÍ US PENJE L'ARTICLE SQUE VAIG ESCRIURE PER AL LLIBRE DE FESTES DE SIMAT DE LA VALLDIGNA. JULIOL DE 2008


"Les danses" i els balls rituals i populars de Simat de la Valldigna
Xavier Rausell, mestre de balls del grup "Les Folies" de Carcaixent



Uns dels aspects més desconeguts actualment dins la cultura popular de Simat és allò referent als balls i danses rituals que des de ben antic han gaudit i interpretat els simaters i simateres. Les danses de Santa Anna, el ball de pastorets, i els balls populars del Bolero mallorquí, les valencianes i la jota han estat les peces recuperades des de 1997 i que el dia 26 de juliol es presentaran mitjançant un espectacle al Monestir.

LES DANSES DE SANTA ANNA

La festivitat de Santa Anna compta des del segle XVIII amb un dels elements folklòrics més extesos i particulars de les terres valencianes. Amb la música de tabal i dolçaina aquest ball-dansa ritual s'organitzava seguint unes determinades pautes, algunes d'elles conservades fins l'actualitat. A finals de la década dels anys noranta Ernest Llorca, el dolçainer, va arreplegar una versió que recordava Maria "la cacauera" fent-la sonar des de llavors però interpretant-se ja esporàdicament i sense el ritual que la caracteritzava. L'any 1997 vam recollir d'Aurora Mansanet una altra versió, ara sí amb el ritual que s'interpretava cap a la segona i tercera década del segle XX, restaurant-se posteriorment per a les festes de Santa Anna del mateix any amb la complicitat del grup de festeres i persones interessades en la cultura tradicional. Aix´doncs les danses van deixar d'interpretar-se amb tot el seu explendor en esclatar la guerra civil, interpretant-se de forma esporàdica fins l'última década del segle, que va veure com es revitalitzava gràcies a un bon grup de simaters i simateres, festers, els dolçainers i mossén Víctor. Actualment les danses tradicionals de Simat s'interpreten en tres moments de la festa, el primer la vespra a les portes del Monestir i de la capella de la Mare de Déu de Gràcia en acabar la novena. El dia de la festa en l'ermita de la Xara, també en acabar la missa i poc abans d'eixir la processó als peus de les escales de l'església de Sant Miquel.


LES DANSES RITUALS: EL BALL DE PASTORETS

Les danses rituals en les processons valencianes ha estat una constant des de què la ciutat de València ja les promogués i potenciàs en les festivitats del Corpus des del Barroc. Ben prompte les ciutats i viles reials més importants van copiar i seguir el model de la capital, cas de les ciutats d'Alzira, Xàtiva o Gandia. Des d'aquestes ciutats van extendre's a les viles i pobles més menuts cas de Simat de la Valldigna.
Lligades a les processons de Santa Anna, i pareix ser que també a les dels Sants de la Pedra i la Mare de Déu de Gràcia, participava dels seguicis processionals simaters una dansa infantil de pastorets. Xiquets i xiquetes vestits amb la típica i tòpica indumentària pastorívola dansaven amb panderetes i gaiatets -o guiatets- al só de la tradicional música del tabal i la dolçaina, fins poc abans de la guerra civil.
Luisa Toledo recordava la música i mudances del ball, així com un bon grapat de records sobre la dansa que ens la va trasmetre. La seua primera mestra fou Pura "la Gaspara" qui havia aprés la dansa a Carcaixent adaptant-la poc després per a ser interpretada a Simat per un grup de xiquets i xiquetes que ella mateixa ensenyava a sa casa. Sabem també què en no poder continuar va prendre la direcció de la dansa una altra dona qui definitivament la va transmetre en la década dels anys cinquanta del segle XX al grup local de sección femenina.
Restaurada ja actualment la dansa ha tornat a interpretar-se també en la seua ciutat d'origen Carcaixent, i esperem poder tornar-la a recuperar per a les processons de Santa Anna.



Pura la Gaspara, mestra de la dansa de pastorets de Simat.



ELS BALLS POPULARS VALENCIANS

Des del segle XIX grups de balls populars valencians semiprofessionals i professionals funcionaven amb assiduïtat en les festes de carrer i populars de la ciutat de València i la seua àrea pròxima. Des de la ciutat viatjaven també a diferents pobles i viles més allunyades cas de Carcaixent, Alzira, Tavernes o Simat. Distintes músiques, cants i balls es barrejarien amb els que s'interpretarien usualment a la localitat cas de les danses tradicionals de Santa Anna o aquells que s'interpretarien en festes i saraus particulars i de caire més popular.
Als anys 50 del segle XX, Amparo Godina i Maria Menent van aprendre alguns balls en l'escola de València per tal d'ensenyar-los i poder crear a Simat un grup local de danses dins el grup de la sección femenina. Influides també pels grups de les localitats pròximes van compondre, ensenyar i crear dues versions de les valencianes i el bolero mallorquí. Mercedes Almiñana qui ens va transmetre aquests balls també ens informà de la Xàquera escolaritzada, segurament apresa mimeticament d'un d'aquests grups que actuaven en diferents pobles, així com d'una versió de jota popular que després de la seua restauració es presentaran el dia 26 de Juliol al Monestir.

Amb un espectacle que recull una hipotètica festa del carrer de Santa Anna representaren el dia 26 de Juliol a la vesprada en l'esplanada Sud del Monestir un espectacle que barreja música, balls i danses tradicionals de Simat, Benifairó, Barx o Carcaixent. Volem agrair especialment l'ajuda oferida per tots aquells que ens han ajudat en la nostra recerca, Aurora Mansanet, Rosita Palomares, Ernest Llorca -dolçainer-, Mª Josep Escorihuela, Segarra i Isabel, Mercedes Almiñana, Luisa Toledo i a tots els balladors i balladores de les danses que any rere any tornen a eixir al carrer per tal d'interpretar les danses de Santa Anna.

SOBRE LES SEGUIDILLES DE CARCAIXENT II

Fullejant el llibre d'En Fermín Pardo - La Música tradicional.....- em vaig adonar que en l'apartat dedicat als balls solts i més concretament al de les seguidilles, distingeix entre aquestes tres tipus: l'escolaritzat, aquelles populars de la zona sud i aquelles altres lligades a la jota i fandango de la zona nord del país. I mira per on les seguidilles de Carcaixent apareixen seguint la relació d'aquests pobles castellonencs tan llunyans i que relacionen aquest ball amb el fandango (dins dels seus balls solts encadenats coneguts com a jota, fandango i seguidilla).
Així doncs ens trobem amb unes seguidilles, en el mateix calaix popular que aquelles variants castellonenques, però que són escolaritzades (del quadre de José Pla passa a Sección Femenina) i han conservat balls de comptes i que casualment la seua música repeteix els primers compassos de la sarsuela ambientada al camp de Múrcia "l'alegria de la huerta".

Està clar que d'una o altra manera, aquesta música tradicional ha perviscut dins del repertori local de danses fins que és replegada per les agrupacions actuals, com una barreja d'un no se sap que és, amb un ritme difícil i que per a interpretar-se s'ha d'ajustar. I a partir d'ací és on parteix el meu raonament:

¿què hem de fer?

-respectar el més possible la informació rebuda?
-jugar a compondre unes noves seguidilles a partir del material recuperat?

Per a uns i altres raonaments són totes dues vàlides. Al meu parer i trobant també el ball crec sincerament que les agrupacions del Bolero i Alimara, o aquells que han fet els nous arranjaments, haurien d'haver respectat més la informació que els ha arribat, i així ens hauriem estalviat algunes cobles ridícules que interpreten (com aquella que diu: el retor de la Sarga porta sotanes per a que no se li vegen les avellanes) i clar ja em podeu dir que collons fa dient aquesta cobla que nomena a la població de la Sarga i que es canten amb diferents variancions a les comarques del sud valencià. Per què si vols posar-la li canvies el nom i prou i així podien cantar:

El retor de Cogullà

o el retor de Polinyà

o el retor de fer la mà...

Bé deixant de costat les menudències, que l'única cosa que provoquen són una lleu somrisa quan les escolte, sí que m'agradaria que pensàreu com s'han de fer les restauracions folkòriques, per què una cosa és trobar una música, unes passades, diferències o mudances, totes dues o solament una i restaurar o reinterpretar el que va poder ser eixe ball o fer una repristinació del ball i deixar-lo com si fos del siglo XVIII o del segle XVI o si voleu tant em fà com si el volen fer del segle XIV abans de Crist.

El que us vull dir és que penseu que si hem de fer el mateix que amb altres arts, com quan es repristina una catedral (la de València) amb decoració neoclàssica i es queda en una catedral gòtica, o com si en una neteja d'un quadre i després de fer una anàlisi es descobreix que hi ha una pintura millor o més antiga baix es fa botar la que es veu. Aquest problema és comú a totes les arts, i especialment conflictiva en les restauracions.

Si ho desitgeu podeu llegir-vos la teoria de la Retauració de Cesare Brandi, un llibre de capçalera per a tots aquells interessats en la restauració, reaturació de qualsevol art.


El que realment em moslesta és que algunes persones s'encaboten en saber si aquest o aquell ball l'has montat o t'has trobat a ballarines vives que te l'han ensenyat. Com si una cosa o altra no fos igualment vàlida, o és que no sabeu que hi ha balls que no tenen més de trenta anys, com la segona part del bolero de l'Alcúdia, la marjuquera, l'ú de tàrbena, la petenera de Xàtiva, la perxelera d'Ador...

SOBRE LES SEGUIDILLES DE CARCAIXENT

Aquest món tan manit del folklore depara sovint alguna sorpresa que si més no resulta de vegades indescriptible. Sobre la troballa d'un ball per seguidilles, cosa extraordinària pels pocs exemplars conservats en teoria per la seua antiguitat, a Carcaixent ens va donar noticia En Fermín Pardo Pardo. En seguir la pista fins les dones que l'havien ballat, vam trobar a les germanes Cuello, Maria Teresa i Matilde, antigues balladores de la Sección Femenina Carcagentina que l'havien aprés de manera mimètica en alguna activitat de l'associació. Així es van presentar a sa casa Xavier Gregori, Salvador Mercado i jo mateix. Elles mateixa ja havien contactat amb un dels antics sonadors de la rondalla per tal que els tornés a sonar l'antiga melodia, cosa que amb molta facilitat es va enregistrar. Jo, ja amb anterioritat, havia estat fussant amb els paperots que la vella Maria "la Barraleta" ens va donar i en un dels paperots s'hi podia llegir : "Seguidilles carcaixentines", per la qual cosa ja anàvem amb la mosca darrere l'orella que podiem aconseguir alguna cosa.

Després de diverses visites a casa de Maria Teresa Cuello del carrer de Sant Roc, vam poder enregistrar en video aquest ball. Aquestes dones ens van ensenyar un ball que no s'ajustava fidelment a l'estructura clàssica de les seguidilles, pareixia més una recialla que s'havia adaptat per al ball. Elles mateixa executaren la tornada i les diferències, 5 en total, puntualitzant que la denominada com a pas plà era obra d'elles mateixa i que van afegir també una passada del ball de valencianes. Així doncs, la primera i segona diferència eren i són les que actualment executem, la tercera és la coneguda com a pas plà (que les germanes vam posar), la quarta és una passada clàssica de valencianes (puntes) i la cinquena és la suma de les dues primeres. També s'adonarem que la lletra repetia solament les dues primeres frases de la cobla de seguidilles, les quals es repetien fins acabar la cobla:

Seguidilles carcaixentines

són les que ballen

Són les que ballen

són les que ballen

són les que ballen

Seguidilles carcaixentines

són les que ballen.

Les germanes Cuello en una de les últimes visites van cantar-nos la versió que actualment realitzem, és realitza l'avis o dues primeres frases, es deixen quatre temps, es torna a repetir, tornen a deixar quatre temps i segueix la cobla. Aquesta versió em va pareixer la més ajustada per al ball, doncs podia ser ballada i no alteràvem en excés allò trasmés.

Al poc temps es realitzava a la veïna població de l'Alcúdia una espècie de festival on el grup amfitrió "El Bolero" va interpretar una restauració de la peça, crec que amb ajuda d'En Fermín Pardo. En ella ajustàven el ball i el cant a la mesura clàssica de les seguidilles tot i llevant part de la frescura i el més important la part història i recognoscible per a les antigues balladores de les seguidilles carcaixentines.

Està clar que cada ú pot fer el que vullga, i interpretar aquest o aquell ball d'una o altra manera, però sovint em molesta:

-per què s'ha de fer unes seguidilles com en el segle XVIII, si es sap que aquestes seguidilles trobades a Carcaixent no ho són. És igual que els que passen una cosa per antiga, si no és antiga doncs no és i ja està.

-Qui diu que antigament totes les peces folklòriques seguien els cannons musicals. Si es sap que el folklore ha passat d'uns a altres sense tindre quasi idea de la teroria musical, per què volem llevar eixa característica? El quadre de balls populars de Simat de la Valldigna i Corbera al segle XX són dirigits per persones que no tenien ni idea de música.

i torne a dir sols em molesta que es retoquen peces en excés. Per a mí aquestes seguidilles no es feia falta res més que intentar ajustar el ritme( tenint en compte també que sovint és impossible), i no intentar fer unes seguidilles com si "fueran del siglo XVIII".

Torne a recalcar que no tinc res en contra cap a la gent que estic nomenant, però m'agradaria que servia per tal de reflexionar sobre la injerència en peces que més o menys han estat replegades "tal qual".

I ara tot em podreu dir: però si no està reglat com es podrà ballar i interpretar, i jo conteste doncs: com sempre, amb eixe aire tradicional lliure i sovint espontani que fa guanyar gràcia i perdre "empaque" en una societat que es vanaglòria en la musealització de gran part de la nostra cultura. I com diu una persona que estime molt:

"Primer ho desfem i després ja ho farem de cartró-pedra, per a fer un parque temàtico".

Sovint el caràcter valencià ens fa més papistes que el papa, més folklòrics que el folklore, i més burros que tacó.

El món "folklòric"

Ja feia temps que desitjava comenar un blog on escriure tot allò referent als balls i les danses tradicionals. Aquest "vici" amb el qual he de conviure em duu a ser un àvid consumidor de tot allò que com a mínim faça "pudor" a antic. Ja fa uns anys i parlant amb un amic les seues paraules em va resultar fortament colpidores:

"Aquest món folklòric està podrit!, no té remei i gràcies a quatre moniatos seguirà sense remei"

Aquelles paraules em feren pensar, acabàvem d'eixir d'un teatre, que no diré el nom, de veure una actuació d'un grup de danses de l'Horta. No havia pagat la pena haver-se mogut de casa per tal d'acudir, com una mare, una tia, una veïna o "l'auela del carrer" a vore a l'artista de torn dalt de l'escenari intentant seguir els passos de la manida malaguenya de Barxeta, el fandango d'Aiora o la patètica "jotica de cofrentes", amagades totes elles en patètiques representacions pseudohistoricistes de "bailes de palasio" i mercats on ballaven fins els gats.

Tot allò no em deixa de rondar el cap i a la fí em féu plantejar-me la imatge que donem les actuals agrupacions de danses. és si més no per a plantejar que collons estem fent. Uns seguidors de l'anomenada "escola (que jo afegiria moderna) d'Alimara", altres seguidors de la restauració "all'antiga" o siga estil Fermín Pardo, i la resta que es meneja, i mai millor dit, entre un munt de dubtes.
Així que el panorama folklòric valencià està dividit en tres grups, uns els de la nova escolarització, altres els de la vella repristinació i la resta ja sabem tots, no cal ni parlar-ne.