EL PROJECTE DE RECUPERACIÓ DELS EGUICI TRADICIONAL I POPULAR DE LA PROCESSÓ DE LA MARE DE DÉU D'AIGÜES VIVES DE CARCAIXENT. Llibre festes 2009

EL PROJECTE DE RECUPERACIÓ DEL SEGUICI TRADICIONAL I POPULAR DE LA PROCESSÓ DE LA MARE DE DÉU d'AIGÜES VIVES DE CARCAIXENT

Al segle XIV, en acabar feia temps les guerres de reconquesta, el nou Regne de València que havia estat creat per la corona catalanoaragonesa, va decidir crear el seu propi calendari de festes on destacarien aquelles de caire patriòtic que venien a reforçar el sentiment que com a nou poble s'havia creat[1]. Aquest nou calendari es va confeccionar mitjançant les festes que volien potenciar i fer respectar per l'Església i la Corona, que celebraria com a festivitats importants aquelles relacionades amb la vida de Jesucrist, Maria -la Mare de Déu- i alguns sants màrtirs relacionats de manera molt estreta amb la ciutat com Sant Vicent màrtir[2], Sant Donís -en commemoració de la conquesta de la ciutat- o el mateix Sant Jordi[3], patró del braç militar de les corts, i que amb les seues aparicions en moments crítics de la reconquesta, havia ajudat les tropes cristianes. Els poders civils i religiosos de l'època van veure en les processons un aglutinant de la societat i alhora un divertiment en èpoques poc donada a la joia. Amb els primers seguicis populars commemoratius -religiosos i civils- i especialment en les festes centenàries de la conquesta de la ciutat[4] i les processons religioses prompte van ser objecte de variades intervencions per tal de sumar al seu primitiu caràcter devocional altres més terrenals com la jerarquització i estructuració de la societat urbana i servir d'exemple a les altres viles i ciutats del regne mitjançant les crides públiques que es realitzaven en diferents per tal d'acudir a solemnitzar aquelles festivitats extraordinàries[5]. Poc després amb la declaració de la festivitat al Santíssim Sagrament i la posterior creixent devoció vers el Corpus Christi[6] feu que a partir de 1372 els jurats de la ciutat reorganitzaren i engrandiren la seua processó, que es celebrava des de 1355 amb l'assistència dels gremis, convents i parròquies, amb la participació de balls i danses, misteris, roques, personatges bíblics, gegants, timbalers, banderoles... per tal de compondre un seguici cívic, d'obediència a la religió cristiana dominant i amb clars elements sancionadors de l'estructura política i estamentària en una comunitat urbana on es barrejen els elements ideològics i polítics per a una celebració que esdevé també un espill patriòtic on voldran veure´s reflectides, com ja hem dit, altres ciutats importants del regne,[7] i a les quals seran convidades d'excepció mitjançant les crides públiques[8], fet que els durà a importar aquest model tot i copiant aquests elements en els seus propis seguicis, on es reforcen i mostren el poder militar, económic, social i espiritual d'un regne de nova creació.
Al segle XVII les canonitzacions, beatificacions, arribades de reliquies des de Roma, visites reials, els centenaris de la conquesta[9] o aquelles realitzades per desig o afalagament del monarca[10], causaren una vertadera impressió en aquells representants de les principals ciutats del Regne que acudien a elles com a invitats o representants de les Corts[11]. Les ciutats més importants i capdavanteres del regne ja havien adoptat els seus propis seguicis processionals a imatge dels de la capital, gràcies a què gaudien d'una folgada situació econòmica i social, deguda en bona part gràcies a l'expansió del cultiu de la seda i la seua exportació cap a centres manufactures de la península o França.
Aquest fet serà sense dubte l'iniciador a les terres valencianes d'aquest patró festiu que a poc a poc anirà escampant-se primerament des del cap i casal a les ciutats més importants i des d'aquestes a les ciutats i viles properes de les quals depenen. Així les ciutats d'Alzira, Xàtiva o Gandia entre altres, comencen a representar el mateix tipus de festa[12] molt prompte tot i adaptant els gustos i modes al seu propi tarannà i medis, i aquestes són alhora les trasmessores del nou patró festiu a les viles que li són pròximes o depenents i que en passar els anys seran en moltes ocasions aquestes petites viles les que les assortiran de músics i colles de balls[13].

Aquests seguicis que honoren el Santíssim, els monarques o les diverses efemèrides especials com la canonització d'algún sant, també participen de les processons marianes[14]. Des de meitat del segle XIX i especialment a partir de l'últim terç i fins els primers anys del segle XX els pobles riberencs veuran l'etapa més explèndida d'aquests seguicis, plens de balls, danses i misteris en les principals devocions marianes. Però ja mab el començament del problemàtic segle XX, totes aquestes mostres populars començaran a patir una forta crisi, deixant de participar elements[15] o inclús desapareguent tot el seguici complet gràcies als problemes i avalots de caire polític que es succeeixen als nostres pobles.

A Carcaixent hem pogut reconstruir documentalment els diversos elements que participaven de les processons de la patrona a les acaballes del segle XIX i principis del segle XX. Per a la qual cosa hem tingut que consultar diversos arxius[16] per tal de poder reconstruir les danses i elements que participaven de la festa. Tot i esdevenint un patró a seguir per a la recuperació dels balls, danses i altres elements de la festa major de Carcaixent. En ella intervindrien primerament els quadres plàstics, les danses i balls de la processó, els misteris, els personatges bíblics, la dansa dels tornejants i l'anda amb la Mare de Déu d'Aigües Vives.




Ordre d'eixida:

Els quadres plàstics

LA DEGOLLA, grup de folls que obrin la marxa fent rebombori i obrint el pas, com al Corpus de València.
LES BANDEROLES, 2 Banderoles (amb les armes del regne) i clarins i timbals.
CARRUATGE AMB MURTA, que enrama els carrers per on passa la processó d'herbes aromàtiques.
EL TRIOMF DE L'AVE MARIA, colla de moros i cristians a cavall que desfilen en aquest misteri sobre la troballa de la mare de Déu d'Aigües Vives.
BALL DE MICOS AMB COCOS, moixiganga burlesca on intervenen homes disfressats de micos que paròdien un ball.
LA MÚSICA SORDA, moixiganga burlesca que participava també de les processons carcaixentines on una suposada banda fa com que interpreta una peça que realment no es sent.
LA MOIXIGANGA, quadre plàstic i figuratiu, que remata el ball amb l'alçada d'una torre humana.
Les danses i balls de la processó

GEGANTS, 2 parelles: reis cristians i reis moros. Actualment ixen a la processó per una colla de geganters locals.
CABUTS, tradicionalment han participat sempre 9 cabuts, malhauradament en l'actualitat ballen solament 4 capgrossos amb la música de València, deixant de banda el ball i la música que s'interpretava a Carcaixent i que provenia de Xàtiva.
BALL DE LES PASTORETES, dansa infantil. Actualment no ballen la versió de Carcaixent, reproduiexen música i dansa d'Algemesí. Caldria recuperar el ball i la música local. És interpretada pels xiquets i xiquetes de l'Asil.
BALL DELS AROS o ARQUETS, dansa infantil tradicionalment interpretada a la nostra ciutat per 16 xiquets. En l'actualitat es ballada per xiquetes amb la música i coreografia de la ciutat de València, per les alumnes de dansa del Conservatori.
BALL DELS NEGRETS, dansa perduda que cal recuperar-la.
BALL DE MARINERS i MARINERES, dansa infantil que cal recuperar.
BALL DE PASTORETS i PASTORETES, dansa infantil amb música i coreografia de Carcaixent recuperada per les Folies. Les pastoretes blanques.
BALL DE LA CARXOFA I, dansa infantil amb versió carcaixentina que no s'interpreta, cal recuperar-la.
BALL DE LES JARDINERES, dansa infantil i ornamental interpretada per xiquetes. És la dansa d'arquets de flors però realitzada amb xiquetes. Actualment no s'interpreta, cal recuperar-la.
BALL DE CATALANS i CATALANES, segons arxius era dansa infantil o d'adults. Actualment no s'interpreta, cal recuperar-la.
BALL DE POBLETANS i POBLETANES, dansa ornamental d'adults que ballen amb postisses. Podia tractar-se de la dansa de les Llauradores.
BALL DE LES QUATRE PARTS DEL MÓN, dansa ornamental on ballen xiquets abillats amb indumentària representativa de les quatre parts del món.
BALL DE LA CARXOFA II, versió de ball i música que compartim amb altres pobles de la comarca i que era interpretada per xiques fadrines.
BALL DEL SABRE, actualment ha deixat d'interpretar-se, caldria tornar-la a recuperar.
BALL DE PALS I PLANXES, també coneguts com els Indis de Carcaixent, actualment ha deixat d'interpretar-se, caldria tornar-la a recuperar.
BALL DE SERRANS, dansa guerrera i ornamental recuperada per Les Folies.
BALL DE LES XIQUES PELEGRINES, dansa ornamental femenina recuperada per Les Folies. La carxofa que remata el pal amaga una figura de la Mare de Déu d'Aigües Vives que s'obri en acabar la dansa.

Misteris

MISTERI DE SANTA BÀRBERA, verge i màrtir. Amb Diòscor (el pare), el xivato, Santa Bàrbera i els morets que arrastraven la torre. Actualment es interpretat pel grup Les Folies. Misteri de la LA FUGIDA A EGIPTE, també conegut per la mare de Déu de la Burreta i l'esquadra romana amb Herodes. Cal recuepera-lo.
MISTERI D'ADAM i EVA amb la serp, cal recuperar-lo.

Personatges bíblics

Moisés
Abraham i el seu fill Isaac
Job
Noé, "L'auelo del colomet"
Josué
La Judit i el cap d'Holofernes
Salomó
Sansó i Dalila
Símbols dels evangelistes, el Lleó de St Marc, el Bou de St Lluc, l'Àngel de St Mateu i l'Àliga de St Joan.

Les santes medievals: Santa Llúcia, Santa Caterina i Santa Àgueda.
Sant Joan Baptista i Sant Roc
Sant Abdó i Sant Senent, els sants de la Pedra.
Sant Tomàs d'Aquino i Sant Joan Nepomucé (popularment Papusen)
Sant Pere i Sant Pau
4 profetes
4 evangelistes, Marc, Lluc, Joan i Mateu
els cegs guiats
Els 12 Apòstols

LA DANSA DELS TORNEJANTS, amb les particuaritats propies de Carcaixent, cal recuperar-la. El GUIÓ DE LA MARE DE DÉU.
12 CIRIALOTS

L'ANDA AMB LA IMATGE DE LA MARE DE DÉU d'AIGÜES VIVES.
CONFRARIA DE LA MARE DE DÉU.
L'AJUNTAMENT DE CARCAIXENT.
BANDA DE MÚSICA.

[1] Francesc Almela i Vives a la seua obra Valencia y su Reino adverteix com:

"no pocas de las fiestas a que se entregan los valencianos de las ciudades y de los campos tienen su origen en la conmemoración de hechos históricos o reputados como tales".

ALMELA Y VIVES, Francisco., Valencia y su Reino. Ajuntament de València. Delegació de Cultura. Edició de 2004, pàg., 612.

[2] Aquest sants màrtirs que honorava la primitiva Església Valentina poc després de la conquesta del nou Regne de València -Sant Vicent Màrtir a la capital i Sant Bernat i les germanes Maria i Gràcia a la Ribera- van anar perdent el seu patronatge vers les noves advocacions marianes, sobretot després de les troballes i la gran quantitat de miracles que se'ls atribueix es converteixen en el vertader centre de la devoció local. Vegeu: ARIÑO VILLARROYA, A., Festes, rituals i creences..., pàg., 118, "Transformacions en el sistema patronal", dels sants a Maria.

[3] Sant Jordi fou patró dels reis de la corona catalano-aragonesa, d'Europa, Anglaterra i Grècia. Per a més informació vegeu:
VINCKE, JOAN, "El culte de Sant Jordi en les terres catalanes durant l'edat mitjana, com a expressió de les relacions entre l'església i l'estat en aquella época". La Paraula Cristiana, abril 1933, Barcelona, pàg., 3-12. Citat també en ARIÑO VILLARROYA, A., Festes, rituals i creences. Alfons el Magnànim, València, 1988, pàg., 47.

Per aquesta raó i gràcies a la fama assolida sobre tot a l'època medieval, Sant Jordi és un dels primers personatges a desfilar en les processons del Corpus Christi de la ciutat de València. A.H.M.V.: Claveria Comuna, citat en Festes, rituals i creences d'Antoni Ariño Villarroya.

"en el capitulo 18 de las Cortes de Monzón de 1626, asegurando que la compañia del centenar de la Ploma, instituida por la magestad del Senyor Rey En Jaume lo conquistador. Esta fuerza cívica reconocia por patrón à San Jorge, que lo era al mismo tiempo del egército de Aragón (...) algunas veces se le denominaba del Centenar del gloriós Senct Jórdi".
Notícia Histórica de la Conquista de Valencia por el Rei D. Jaime I de Aragon, escrita, con ocasion de celebrarse el sesto centenario, por D. Luis Lamarca. Valencia, 1838. Ajuntament de València, col.lecció 9 d'octubre 15. Introducció de Manuel Bas Carbonell, 2007, pàg., 28 i 29.
Fiestas reales. Descripcion de la cabalgata y de la procesión del Corpus por D. Vicente Boix, cronista de Valencia. Valencia 1858. Imprenta de la Regeneración Tipográfica de D. Ignacio Boix, calle del Sagrario de Sta. Cruz, nº 4. Biblioteca Valenciana, pàg., 8 "de la cabalgata"

[4] (...)"La restauración de Valencia, su libertad despues de cinco siglos de esclavitud, fué blason mas glorioso del invicto D. Jaime de Aragon, ué un acontecimiento memorable, digno de eterno recuerdo y celebridad. Conociéronlo así los primeros valencianos, hijos y nietos de los conquistadores, y á la manera que la antigua Roma celebraba con magníficos juegos las centurias de su fundación, así también aquellos, al cumplirse el primer siglo de la conquista, no solo determinaron que se diesen gracias al cielo y se hiciesen fiestas, sino que acordaron que se repitiese tambien todos los años la memoria de tan fausto suceso."
Notícia Histórica de la Conquista de Valencia por el Rei D. Jaime I de Aragon, escrita, con ocasion de celebrarse el sesto centenario, por D. Luis Lamarca. Valencia, 1838. Ajuntament de València, col.lecció 9 d'octubre 15. Introducció de Manuel Bas Carbonell, 2007, pàg., 22 i 23.

[5] BOIX, Vicente., Noticia histórica de las fiestas con que Valencia celebró el siglo sexto de la venida á esta capital de la milagrosa imagen del Salvador. València, 1853. Biblioteca Valenciana, pàg., 12.

[6] L'any 1264 el Papa Urbà IV institueix la festa del Corpus Christi mitjançant la butla dictada per ell mateixa sota el títol "Tansiturus hoc mundo" el dia 11 d'agost. Celebrada la festivitat el primer dijous després de l'octava de Pentecosta, comptava des del principi amb una processó claustral que va passar poc després a realitzar-se en l'exterior. Pareix ser que la gran quantitat de miracles relacionats amb la Sagrada Forma des de l'any 700 i sobretot els ocorreguts a Llutxent l'any 1239 i el de Bolsena a Itàlia 1263 va decantar que aquest instituís la festivitat. El Papa Climent V confirmà dita festivitat en 1311 i en 1317 és ratificada pel també Papa Joan XXII. La festa al Santíssim Sagrament es va convertir juntament amb les de Pasqua i Nadal en els grans esdeveniments litúrgics de l'any. El bisbe valencià Hug de Fenollet instaura la festa en la ciutat del Túria el 4 de juny de 1355 amb processó general solemne.

[7] Com Alzira, Xàtiva, Vila-real, Sogorb i Gandia entre altres.
Antoni Atienza en un article seu publicat a la Revista de Folklore adverteix també com sempre ha existit un clar mimetisme de les ciutats importants de l'Antic Regne vers el cap i casal en allò referent a les processons.
ATIENZA PEÑARROCHA, Antoni., La danza de la Moma del Corpus de Valencia, en Revista de Folklore, núm., 177-tomo 15b, 1995, pàg., 86-100.

"Valencia se ofrecía de esta manera como el espejo de las buenas costumbres, el ejemplo a seguir por los habitantes de su reino, cuyas vilas no ocultaban una rendida admiración por la capital. La ciudad creó así su[s] propios mitos difernciados, muchos de los cuales se aplicarían a todo el territorio valenciano, y entre ellos los primeros fueron, naturalmente, los de carácter religioso..."
FURIÓ, Antoni (dir.), GARCIA MARSILLA, Juan Vicente; MARTÍ, Javier., Historia de València. Levante El Mercantil Valenciano. Universitat de València. "Las formas de la sociabilidad urbana", pàg., 138.

[8] Ibidem nota 4.

[9][9] En les quals la figura del rei Conqueridor era especialment representativa, com es pot veure en les descripcions de les festes extraordinàries de la troballa del Santíssim Crist del Salvador de València en novembre de 1852:

"El retrato gigantesco del Rey D. Jayme el Conquistador figuraba en el muro exterior del Sagrario. Este personaje figuraba en todas nuestras fiestas, porque este Rey ha sido la personificación de nuestra libertad, de nuestra grandeza, de nuestra gloria y de nuestro nombre".

En la processó commemorativa celebrada el dia després de la seua festivitat, el 10 de novembre, i segons el cronista de la ciutat Vicente Boix van participar "...2688 luces, 96 imágenes, 18 músicas, 18 pendones y banderas, 190 personajes en trages diferentes, 4 damas y tres carros de triumfo."
BOIX, Vicente., Noticia histórica de las fiestas con que Valencia celebró el siglo sexto de la venida á esta capital de la milagrosa imagen del Salvador, València, 1853. Boblioteca Valenciana, pàg., 24.

[10] "Esa misma imagen de sociedad ordenada, armónicamente dispuesta, era la que pretendía ofrecer el gobirno local cuando rendía pleitesía a sus monarcas, especialmente en las ceremonias de entrada de éstos en la ciudad".
FURIÓ, Antoni (dir.), GARCIA MARSILLA, Juan Vicente; MARTÍ, Javier., Historia de València. Levante El Mercantil Valenciano. Universitat de València. "Las formas de la sociabilidad urbana", pàg., 138.

"Las prolongadas ausencias del soberano hacían de las "entradas reales" una ocasión única, cuyo complejo y fastuoso ritual servía para reafirmar una y otra vez la mística comunión del rey con la ciudad de Valencia".
Ibidem, pàg., 214, "Lugartenientes y absentismo regio: la corte de la reina Maria", MARTINEZ, Luis Pablo.

"Entre los obsequios, que Valencia ha preparado, con el objeto de solemnizar el fausto nacimiento del Príncipe de Asturias, en presencia de SS.MM., figura, como el mas popular y público el espectáculo de una gran cabalgata cívica y alegórica (...)".
Fiestas Reales, descripción de la cabalgata y de la procesión del Corpus por D. Vicente Boix, cronista de Valencia. València 1868. Imprempta de la regeneración Tipográfica de D. Ignacio boix, calle del Sagrario de Sta. Cruz, nº4., pàg., 5 "de la cabalgata". Biblioteca Valenciana.

[11] A les festes extraordinàries del sisé centenari de la toballa de la imatge del Crist del Salvador al llit del riu Túria de la capital valenciana, el consell de la ciutat feu crida pública en les viles i pobles de l'actual àrea metropolitana i als mateixos barris de la ciutat, els quals van acudir amb les seues imatges més importants:
(...)" Alfafar con Ntra. Sra. de la Resurrección, y otra música igual, (...) Benimaclet con S. Abdón y Senén y con un lindo guión, (...) Meliana con Nra. Sra. de la Misericordia, (...)"
BOIX, Vicente., Noticia histórica de las fiestas con que Valencia celebró el siglo sexto de la venida á esta capital de la milagrosa imagen del Salvador, València, 1853. Boblioteca Valenciana, pàg., 36-37.

[12] Adaptant l'estructura festiva de la ciutat i els seus integrants a les viles reials en un primer moment. L'aportació dels gremis i oficis en el desenvolupament festiu serà determinant per a alcançar l'explendor que en realitat van tindre.
La ciutat de Xàtiva ja publica una crida reguladora en 1512 per tal d'organitzar els misteris i les danses en la processó del Corpus de la ciutat.
CUCARELLA, T., HERAS, A., MARTINEZ REVERT, A., Xàtiva. Festivitat del Corpus. Amb fotografies d'Antoni Marzal. València, 1999., pàg., 19.
Buscar les primeres referències sobre les processons del Corpus a les ciutats d'Alzira i Gandia.

[13] La mobilitat dels dolçainers feu que moltes músiques populars circularen amunt i avall, cas dels famosos dolçainers de Tales o del "Trio Alonso" d'Algimia d'Alfara, Joan Baptista Basset de Benifaió, el dolçainer de Benimodo, Honorat Gil i el seu fill d'Alfarb, Francisco Casañ de Cullera...tots ells van participar tocant les melodies de les processons i cavalcades de la troballa de la Mare de Déu d'Aigües Vives.
A.M.C. Caixa H-103 i 104. Orden público. Feria y fiestas.

Cal recordar també com la ciutat de València llogada al segle XVIII colles de "toqueados", balladors de pals i planxes, per a participar de les processons del Corpus Christi. Carles Pitarch apunta com participaven colles de l'àrea metropolitana.

[14] A la ciutat de València en la traslació de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats a la seua nova capella, posteriorment basílica, ja participen elements del Corpus.
[15] A la processó del Corpus de l'any 1903 a la ciutat de Xàtiva deixen d'eixir els cirialots, les imatges de Sant Pere, Sant Feliu, la Mare de Déu de la Seu i Sant Joan Nepomucé.
CUCARELLA, T., HERAS, A., MARTINEZ REVERT, A., Xàtiva. Festivitat del Corpus., pàg., 31.
[16] Arxiu Municipal de Carcaixent, Arxiu Històric de la Parròquia de l'Assumpció de Carcaixent, Arxiu del Regne de València, Arxiu de Casa Insa -València-, Arxiu particular de José Pla Penalva, etc.